10 Vicent parpelleja desconcertat. No, no sembla una broma. Avança insegur cap a l’obertura negra i s’atura al davant sense saber què fer. Interroga el vell amb la mirada, esperant que aquí s’acabi la pantomima. La veu del Capità esclata amb una força inesperada. –Fica’t a dins, ara mateix! Vicent recula espantat, però, abans que se n’adoni, Madonna l’agafa pels braços. Crida i es resisteix, dona guitzes. El Capità també se li atansa al damunt. Les seves mans són com tenalles. Vicent es desespera. Intenta mossegar-los, desfer-se de la seva abraçada. Però són més forts que ell. L’obliguen a vinclar-se de genolls, i l’empenyen cap a dins. El forat és tan estret que amb el cap pot tocar la paret del fons. A fora, la veu del Capità retrona amb una gravetat inhumana. –Primera norma! Que no t’ho he deixat prou clar, Vicent? Limita’t a obeir-me! La porta es tanca amb un cop sec i la foscor se l i t ira al damunt . Només un polsim de llum molt dèbil es filtra per un forat, just per sota dels seus turmells. Prova d’est irar les cames i guanyar un cent ímetre. Els genol ls se l i claven a la barbeta. Mira de colpejar la porta amb els peus. És inútil: ni es mou. Inspira amb ràbia buscant cada molècula d’oxigen. Un oxi - gen que triga una eternitat a arribar-li als pulmons. El cap li roda. Sua. Tremola. De por, d’angoixa, d’impotència. No pot aguantar-ho. Si es queda aquí dins gaire estona li agafarà un atac. Pega cops de puny a les parets i crida, una vegada i una al tra, f ins que perd l ’ a l è . A l a banda oposada de l a por ta només hi ha s i - lenci . Ha de calmar-se. No pot perdre el control. Prova de relaxar-se. Tanca els ulls amb força i es concentra en la imatge d’una plat ja deserta. Una plat ja de sorra daurada i acol l idora, a milers de quilòmetres d’aquest nínxol. El sol li escalfa la pell. Un bri d’aire fresc li duu la remor de les onades. I el xiscle de les gavines. I la salabror de... No funciona. No es pot concentrar. Les parets i la foscor són molt més poderoses que la seva imaginació. Pica la porta desesperat mentre les llàgrimes li mullen la cara. Prou! Prou! Ja n’hi ha prou! Sa lva dor M acip i Seba sti à Roig. Ullal s (Adaptació) COMPRENSIÓ LECTORA
RkJQdWJsaXNoZXIy