76 Vi cent pa rpe l l e j a de s conce r t a t . No , no s emb l a una broma . Avança i ns egur c a p a l ’ ob e r t u r a n e g r a i s ’ a t u r a a l d a v a n t s e n s e s a b e r qu è f e r . I n t e r r o g a e l vel l amb la mirada, esperant que aquí s ’acabi la pantomima. La veu del Capi tà esclata amb una força inesperada. –Fica’t a dins, ara mateix! Vicent recula espantat, però, abans que se n’adoni , Madonna l ’agafa pels braços . Crida i es resisteix, dona gui tzes . El Capi tà també se l i atansa al damunt. Les seves mans són com tenalles. Vicent es desespera. Intenta mossegar-los, desfer-se de la seva abraçada. Però són més forts que ell. L’obliguen a vinclar-se de genolls, i l’empenyen cap a dins. El forat és tan estret que amb el cap pot tocar la paret del fons. A fora, la veu del Capità retrona amb una gravetat inhumana. –Pr imera norma! Que no t ’ho he deixat prou clar , Vicent? Limi ta ’ t a obeir-me! La porta es tanca amb un cop sec i la foscor se li tira al damunt. Només un polsim de llum molt dèbil es filtra per un forat, just per sota dels seus turmells. Prova d’estirar les cames i guanyar un centímetre. Els genolls se li claven a la barbeta. Mira de colpejar la porta amb els peus. És inútil: ni es mou. Inspira amb ràbia buscant cada molècula d’oxigen. Un oxigen que triga una eternitat a arribar-li als pulmons. El cap li roda. Sua. Tremola. De por, d’angoixa, d’impotència. N o p o t a g u a n t a r - h o . S i e s q u e d a a q u í d i n s g a i r e e s t o n a l i a g a f a r à u n atac . Pega cops de puny a les parets i cr ida, una vegada i una al tra, f ins que perd l ’alè. A la banda oposada de la porta només hi ha si lenci . Ha de calmar-se. No pot perdre el control. Prova de relaxar-se. Tanca els ulls amb força i es concentra en la imatge d’una platja deserta. Una platja de sorra daurada i acollidora, a milers de quilòmetres d’aquest nínxol. El sol li escalfa la pell. Un bri d’aire fresc li duu la remor de les onades. I el xiscle de les gavines. I la salabror de... No funciona. No es pot concentrar . Les parets i la foscor són mol t més poderoses que la seva imaginació. Pica la porta desesperat mentre les llàgrimes li mullen la cara. Prou! Prou! Ja n’hi ha prou! Sa lva dor M acip i Seba sti à Roig. Ullal s (Adaptació)
RkJQdWJsaXNoZXIy