BAQUETA DRETA I BAQUETA ESQUERRA: Sí, si us plau! NARRADOR/A: Era sorprenent! Les notes s’encadenaven l’una darrere l’altra. De vegades formant escales ascendents, d ’altres, descendents... De debò que en Violoncel tenia una gran tessitura. En Piano els va interrompre la conversa [So 10: Estudi n. 12 en do menor, Opus 25, de F. Chopin]. PIANO: Xerraires... Si parlem de tessitura, jo soc l’amo. Recorrent el meu teclat puc arribar fins als núvols i volar amb els ocellets [So 11: sèrie de notes ascendent en un piano] o baixar fins als avencs més profunds [So 12: sèrie de notes descendent en un piano]. NARRADOR/A: Just llavors, va tornar en Xilòfon. Tot i que era qui tenia menys tessitura, sí que en sabia força. Per això s’hi va apropar per explicar-los. XILÒFON: Nois, el que potser en Piano no sap és que encara hi ha més coses: cada instrument i cada veu tenen una tessitura limitada, però els sons poden arribar a ser tan aguts o tan greus com ens vulguem imaginar, encara que no els sentim amb la nostra oïda. TOTS: Ohhhhh! NARRADOR/A: I tu, saps quina tessitura tens? S e s s i ó 1 13
RkJQdWJsaXNoZXIy