205721_01_p019_h1_domini_linguistic_occita O c c i t à n i a F R A N Ç A P e n í n s u l a I b è r i c a I T À L I A S U Ï S S A ANDORRA m a r M e d i t e r r a n i Bordeus Llemotges Tolosa Marsella Niça La formació de les llengües romàniques i el llatí La caiguda de l’imperi romà d ’Occident (476 dC ), a causa de les invasions germàniques procedents del nord d ’Europa, va provocar la descomposició del llatí i la formació de les diferents llengües romàniques (castellà, català, francés, galaicoportugés, italià, occità, retoromànic, sard, etc.). Aquesta gran diversitat, a partir d ’un únic idioma, s’explica per la influència de tres factors: el grau de romanització, la procedència social dels romans i la influència d ’altres llengües. El pas del llatí a les llengües romàniques va ser un procés progressiu i molt lent. De fet, el primer document escrit del qual es té constància és en francés i data del segle ix. A partir del segle xii comencen a aparéixer amb regularitat textos cultes escrits en les diferents llengües romàniques. No obstant això, el llatí encara va continuar sent la llengua de l’alta cultura durant l’edat mitjana. 1 Els tòpics clàssics En l’edat mitjana es van imposar les normes de l’amor cortés, que estudiarem a continuació, i van continuar vigents alguns dels tòpics clàssics, com ara el locus amoenus ( la descripció d ’un paisatge ideal i perfecte) o el foedus amoris (pacte de fidelitat entre els enamorats). Occitània i l’occità Occitània és una regió situada al sud de l’actual França, on es parla occità o provençal. Els trobadors de l’edat mitjana, independentment de la seua procedència, utilitzaven l’occità en les seues composicions, ja que era la llengua de moda, fet que demostra que, en aquesta època, tant Occitània com l’occità van viure el seu moment d ’esplendor. La dona en l’alta edat mitjana Fins al segle xii, gràcies a les lleis heretades dels gots, la dona tenia un paper actiu en la societat: participava en transaccions, treballava al camp i quedava al càrrec de la defensa del castell quan el marit no estava. El marit estava obligat a aportar un dot marital: una espècie de paga i senyal amb què es comprometia a tractar bé la seua muller. A partir del segle xii, amb el feudalisme, les dones perden drets i esdevenen un element passiu de la societat: recloses a la llar i a tindre i criar els fills. Els matrimonis, sobretot en les classes altes, no són per amor, sinó per conveniències entre famílies i territoris. Per això, les vertaderes relacions d ’amor es donen fora del matrimoni. 23 L I T E R A T U R A
RkJQdWJsaXNoZXIy