2. Un saber en diàleg amb altres sabers Sòcrates Sòcrates (470 aC-399 aC) va ser amic i mestre de Plató, per qui en coneixem gran part de la vida i pensament, ja que no va escriure res. Personatge molest, «tàvec» d’Atenes, contrariava igualment envanits i poderosos. Esgrimia la seva pobresa com a mostra d’ honestedat, ja que no cobrava les classes, a diferència dels sofistes. Fill d’un escultor, la seva ironia tocava fort els qui es creien savis; fill d’una llevadora , l’art de fer preguntes o maièutica feia que els joves «parissin» el coneixement. Acusat falsament de corrompre la joventut i no creure en els déus, quasi no es va defensar. Podria haver mentit, suplicat o haver -se exiliat, però la filosofia i la recerca de la veritat eren per a ell la vida que mereixia ser viscuda . Va assumir la condemna i va morir bevent cicuta . Resumeix l’al·legoria de la caverna que explica Plató. Continua el relat: què podria contestar el presoner alliberat?, què trobaria a fora de la caverna?, voldria tornar-hi després de conèixer l’exterior? Plató, amb aquesta al·legoria de la caverna, exemplifica la seva teoria de les idees, segons la qual la nostra existència no és vertadera fins que no ens escapem del que perceben els nostres sentits i racionalitzem el món, per arribar llavors a l’«exterior», un món veritable d’idees que s’assoleixen gràcies a la saviesa. Aquest és un text literari, mític o filosòfic? Raona la resposta. S òcrates. Cont empl a uns homes en un habitacl e sota t erra , com en una caverna , que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova . I al seu dedins aquel l s homes hi viuen , des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix l loc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix, tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí , i paral·lel a ell , imagina-t’ hi bastida arran una paret com els barandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans. Gl aucó. Tot m’ ho imagino així . S òcrates. Doncs ara af igura’ t uns homes que per darrere l a paret por t en atuel l s de tota mena , i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta , i tota llei d’objectes: com és natural , dels qui porten tot això, uns callaran i els altres aniran parlant. Gl auc ó. E sm ent e s una ima t ge b en e st ranya i un s empre s onat s no gen s corrents. Sòcrates. Si són com nosaltres! Perquè, ans que res, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant? Gl aucó. Com haurien v i st res més, forçats com estan a t enir el cap immòbi l de per v ida? Sòcrates. I què els objectes transportats? No hi hauran vist el mateix? Gl aucó. Sí , què sinó? Sòcrates. Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien anomenar els objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen? Gl aucó. Sí , s’ ho pensarien , per Zeus! Sòcrates. Vet aquí , doncs, que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres, l’artifici . Gl aucó. No se’n pot dubtar gens. Sòcrates. Considera , en conseqüència , que els guareixen de la seva demència i que me’ l s desl liguen de les cadenes. Si tal s coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’ l fessin redreçar i girar -se d’esquena , i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia ombres [...]. Pl ató, Diàlegs F I T E S DE LA FI LOSOFI A L L E G I M F I L O S O F I A #EnfrontatsAOmbres 14
RkJQdWJsaXNoZXIy