138 I Annex Glossari A cappella: forma d’interpretació musical executada sense cap tipus d’acompanyament instrumental. Acord: conjunt de tres o més notes que formen una unitat harmònica. Aeròfon: tipus d’instrument musical que pertany a la família del vent. Alteració: signe que modifica un semitò l’altura d’un so. N’hi ha de tres tipus: el sostingut, el bemoll i el becaire. Si apareix a l’esquerra d’una nota, s’anomena alteració accidental i afecta només a les notes del mateix nom i altura que hi hagi en el compàs. Si se situa a l’armadura, es diu alteració pròpia i afecta totes les notes de la partitura amb el mateix nom. Altura: qualitat del so que determina si és agut o greu. Es representa mitjançant la clau i les diferents notes al pentagrama. Anacrusi: nota o conjunt de notes que precedeixen el primer temps o pulsació forta d’una peça o frase musical. Aparell auditiu: conjunt d’òrgans que intervenen en la percepció del so. Està format per les orelles i el conducte auditiu (a l’orella externa), el timpà i una sèrie d’ossets molt petits (a l’orella mitjana) i la còclea i el nervi auditiu (a l’orella interna). Aparell fonador: conjunt d’òrgans que intervenen en la producció de la veu. Està format pels òrgans de la respiració (fosses nasals, tràquea, pulmons i diafragma), els òrgans de la fonació ( laringe, cordes vocals i ressonadors) i els òrgans de l’articulació ( paladar, llengua, dents i llavis). Armadura: conjunt de sostinguts o bemolls que se situen després de la clau, al començament del pentagrama. Becaire: tipus d’alteració que anul·la l’efecte del sostingut o bemoll que estigués afectant prèviament una nota. Bemoll: tipus d’alteració que disminueix un semitò l’altura de la nota afectada. Calderó: signe que es col·loca sobre una figura o silenci i que interromp la pulsació musical durant el temps que desitgi l’intèrpret. Cànon: tipus de composició musical en què diferents veus interpreten la mateixa melodia, entrant de manera escalonada, amb un o diversos compassos de separació. Clau: signe situat al començament del pentagrama que determina l’altura que tenen les notes. de cada línia i espai. La clau de sol és la més utilitzada, però n’hi ha d’altres, com la de fa o la neutra. Compàs: manera com s’organitzen les pulsacions o temps d’una peça musical. Es representa a les partitures entre barres i pot ser de dos, tres o quatre temps, el primer dels quals sona sempre més fort. El tipus de compàs s’indica al començament de la peça musical, després de la clau, en forma de fracció: el denominador representa un tipus de figura i el numerador especifica el nombre de figures d’aquest tipus que caben en un compàs. Contaminació acústica: excés de soroll i so al nostre entorn, que resulta molest i perjudicial per a la salut. Cor: agrupació integrada per veus femenines, masculines o blanques, a més d’un director o una directora. El més nombrós és el cor simfònic o orfeó, en el qual hi intervenen de vint a cent veus; el cor de cambra té un màxim de vint integrants. Cordes vocals: plecs situats a la laringe que vibren en entrar en contacte amb l’aire provinent dels pulmons i produeixen el so de la veu. Cordòfon: tipus d’instrument musical que pertany a la família de la corda. Cover: recurs habitual en la música popular urbana que consisteix a fer una versió d’un tema musical ja existent. En el jazz, quan un tema ha generat moltes versions, se’l coneix amb el nom d’estàndard. Da Capo (D. C.): indicació per a tornar a interpretar una peça des del principi. Da Capo al Fine (D. C. al Fine): indicació per tornar a interpretar una peça des del començament fins a la indicació Fine. Decibel (dB): unitat de mesura de l’amplitud d’una ona, que permet quantificar la intensitat del so. & ww & # § q b q q
RkJQdWJsaXNoZXIy