138 I Annex Glossari Acord: conjunt de tres o més notes que formen una unitat harmònica. El tipus més comú és la tríada, formada per tres notes, generalment separades entre si. A rpegi: acord les notes del qual s’interpreten de manera successiva. Atonalisme: tendència musical de la primera meitat del segle xx que utilitzava abundants dissonàncies. Baix continu: acompanyament instrumental típic del barroc, interpretat per un instrument polifònic o per un de tessitura greu que fa la melodia del baix i un altre de polifònic que interpreta els acords construïts sobre aquesta melodia. Baix d’Alberti: acompanyament instrumental molt habitual en el classicisme, basat en un patró repetitiu que consistia a arpegiar les notes d’un acord de tríada en ordre greu-agut-mitjà-agut. Ballet: espectacle escènic que narra una història mitjançant la combinació de música, dansa i pantomima. Cadència: fórmula de repòs, elaborada a partir de la successió de diferents tipus d’acords, que s’utilitza per delimitar les parts del discurs musical. Segons la sensació que transmeti pot ser: & www ww I V & ww www V I suspensiva conclusiva Cançoner: recopilació de cançons i poesies de diversos autors, habitual a l’edat mitjana i durant el Renaixement. Cantata: composició vocal barroca, originalment profana i després religiosa, formada per una successió de recitatius (cant que s’interpreta recitant), àries ( parts cantades interpretades per un o dos solistes) i cors. Cant gregorià: cant pla desenvolupat per a la litúrgia de l’Església catòlica. Cant pla: cant litúrgic medieval, anònim, de textura monòdica i sense acompanyament instrumental, que es basava en escales modals, amb ritme lliure, en llatí, i era interpretat per un solista o per un cor a l’uníson, o de manera alterna per un solista i un cor o per dos cors. Coda: secció musical situada al final d’una composició i que serveix per concloure-la. Compàs compost: tipus de compàs en què cada pulsació és divisible en tres parts d’igual durada. Compassos d’espera: manera d’indicar en una partitura que hi ha diversos compassos seguits de silenci. Compàs simple: tipus de compàs en què cada pulsació és divisible en dues parts iguals. Concert: forma instrumental per a orquestra utilitzada des del barroc, en la qual intervenen un o diversos solistes. Consta de tres o quatre moviments contrastants en tempo. Consonància: sensació agradable que produeixen diverses notes que sonen alhora. Contrapunt imitatiu: textura polifònica en què diverses veus s’imiten, entrant de manera escalonada. El tipus de contrapunt imitatiu més senzill és el cànon. Dissonància: sensació desagradable que produeixen diverses notes que sonen alhora. Dodecafonisme: tendència musical pertanyent a l’atonalisme que es basava en l’ús de l’escala cromàtica i que concedia als seus dotze sons la mateixa importància, tot i que establia una sèrie de principis per ordenar-los. Escala: successió de notes ordenades de manera ascendent o descendent, a partir de la qual es poden crear melodies. Pot ser pentatònica (de cinc notes), diatònica (de set notes), cromàtica o dodecafònica (de dotze notes separades per un semitò), etc. Escales relatives: parella d’escales majors i menors que comparteixen la mateixa armadura. Etnomusicologia: disciplina que es dedica a l’estudi de la música folklòrica i del món. Expressionisme: tendència artística de la primera meitat del segle xx, que en música es caracteritzava per fer servir l’atonalisme i el dodecafonisme, fortes dissonàncies, l’sprechgesang i un ritme marcat, i també per destinar-se a petites agrupacions de cambra. & ww & ∏∏∏∏ ww & œ œ œ œ 6 9 12 8 8 8 10 2 3 4 4 4 4
RkJQdWJsaXNoZXIy