C R E A R La d ig i t al i t zac ió i el canv i de pa rad igma Ara tothom emet continguts, ja no cal ser periodista . I t’informes en mil canals diferents, no els de sempre. Que tothom ho pugui fer enriqueix el debat, però devalua la professió. Sobretot perquè el periodisme ha intentat competir en velocitat i espectacularitat amb les xarxes i , és clar, s’ ha fet a costa de la qualitat i el rigor. Un altre element clau, vinculat a la digitalització, és la cultura de l ’acceleració. Tot ha de ser ràpid , immediat, no podem esperar. Ens hi hem acostumat i això deixa de banda la ref lexió i la profunditat. La superficialitat s’imposa . I, per últim, el volum de continguts és tan i tan gran , que els periodistes no ho podrien verificar tot. Pe rò ai xò no és fei na de pe r iod i stes? Sí , els periodistes estan obligats pel seu codi deontològic a difondre informació veraç i contrastada . Però (oh , sorpresa!), de vegades no arriben a tot i , a més a més, no només ens informem a través dels mitjans periodístics. Hi ha alguns factors clau : És possible que no me’n surti tot sol. La c r i s i e conòmica La crisi del 2008 va ser un cop de gràcia per a un sector que ja estava molt tocat. A les redaccions periodístiques hi ha menys professionals dels que caldrien , han de fer massa feina i no estan prou ben pagats. Aquesta precarització de la professió afecta directament la qualitat de la seva feina . Si has de fer de productor, de càmera i de redactor, no ho pots fer bé tot alhora . Si cada dia has d’escriure tres notícies en lloc d’una , el temps que hi pots dedicar no serà el mateix. L’única solució és col·lectiva : «Si puc crear continguts, també he de poder verificar continguts.» És a dir, ara som periodistes. Si tenim les eines per compartir continguts amb el món , també hem de sentir la responsabilitat de contrastar els continguts que ens arriben . Per tant, benvinguts i benvingudes a la classe de periodisme! 29
RkJQdWJsaXNoZXIy