1 9 exemple , que ho d ig u i jo a l pròx im prog rama , a i x í la seva am ig uet a cau rà rendida a ls seus peus. Quasi em poso a plorar mentre ho l legei xo. Si no m’ han sa ltat les l làg r imes ha sig ut perquè la meva mare ha entrat com un cicló a la meva habitació cr idant com una boja : -Me l ’ han donat! He g uanyat l ’Enr ic Monte! La meva ma re ha cont inuat cr idant una bona estona mentre em masegava amb una abraçada que m’ ha ta l lat la respiració durant uns segons. -Mama ..., socors... La meva mare, per f i , m’ ha dei xat anar quan ha sentit el sorol l de la por ta en obr i r-se i ha cor reg ut a ex pl ica r-ho a l meu pa re , que , sense saber-ho, m’ ha sa lvat de mor ir ofegada : -Jord i i i i i! Quan s’ ha ca lmat una mica , ens ha ex pl icat que l ’ Enr ic Monte és un premi que atorga la f undació que por ta aquest matei x nom (superor ig ina l) a l mil lor professor de matemàtiques d ’ institut del pa ís. Que la f undació es ded ica a la peda gog ia de les ciències matemàt iques i que és t a n impor t a nt , i t a n i tan prest ig iosa , i que el fet que et don in el premi és el mi l lor que et pot passa r si ets professor de matemàt iques d ’ inst it ut . El meu pa re se n’ ha a leg rat molt . -Sou dues noies deu! Una a la tele i l ’a ltra de premi -ens ha elog iat , org u l lós. La meva mare estava desconeg uda . Ha tr ucat a ls seus companys d ’ institut i els ho ha ex pl icat a tots fotent uns x iscles monumenta ls per telèfon. No només s’ han assabentat del premi els seus companys, també els nostres veïns d ’esca la , i estic convençuda que els del bloc de davant demà la fel icitaran pel car rer. Si no hag ués sig ut pel rema leït missatge electrònic de l ’A la in, hau r ia estat un d ia gen ia l . Però el missatge seg u ia incr ustat a l meu cer vel l i ho ha contaminat tot . La meva mare, en un atac d ’ inconsciència gens habitua l en el la , ens ha conv idat a d ina r en un restau rant . El premi és molt prest ig iós però no rebrà n i u n cènt im d ’eu ro, t a n sol s u na est at uet a . E l meu pa re fa mesos que est à a l ’at u r i va fent fei netes que l i su r ten de ta nt en ta nt , i ma lg rat que a m i em pa g uen per sor t i r a la telev isió, tampoc no és ga i re, i la meva ma re es posa molt ner v iosa quan toca gastar d iners de més. Però av u i , no. -Ja ho sé, Jord i. Fa mesos que no sor tim a menjar una pael la com Déu mana . Però av u i , sí. A fer punyetes l ’economia ! Ho hem de celebrar. I no a qua lsevol l loc, anirem a ls Mar iscadors. El meu pa re i jo ens hem mi rat a l·lucinats perquè no és un l loc ba rat , precisament . De cop i volt a he entès que el prem i , tot i que no n’ hav ia sent it a pa rla r en la v ida , era impor t a nt de debò, u na espècie de prem i Nobel del s professors de matemàtiques. Si no fos a i x í , la meva mare no haur ia reaccionat com ha reaccionat . I per cer t i f ica r que la sit uació era excepciona l , l i ha tornat a sonar el telèfon. -Sí?... Sí , soc la Lola Pons... A h..., vaja ... Quan?... A h, doncs molt bé, sí... A dos quar ts de set em va per fecte... Doncs v inga , f ins demà .
RkJQdWJsaXNoZXIy