160 La pàtria Adeu-siau , turons, per sempre adeu-siau , oh serres desiguals, que allí , en la pàtria mia , dels núvols e del cel de lluny vos distingia , per lo repòs etern , per lo color més blau . Adeu , tu , vell Montseny, que des ton alt palau , com guarda vigilant, cobert de boira e neu , guaites per un forat la tomba del Jueu, e al mig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors, com conèixer pogués lo front de mos parents, coneixia tan bé lo so de tos torrents com la veu de ma mare o de mon fill los plors. Mes, arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d ’arbre migrat a terres apartades, son gust perden los fruits e son perfum les f lors. Què val que m’ haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella , si el cant dels trobadors no sent la mia orella , ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport, e veig del Llobregat la platja serpentina , que, fora de cantar en llengua llemosina, no em queda més plaer, no tinc altre conhort. la tomba del Jueu : Montjuïc la mallorquina nau : l’illa de Mallorca fat: destí llengua llemosina : llengua catalana muira : mori llar : ànima d’un avantpassat vagit: plor d’un nadó mon patró: destinatari del poema, Gaspar Remisa, per a qui el poeta treballava Plau-me encara parlar la llengua d ’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d ’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis per estranya regió l ’accent natiu , no plora , que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora , ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis! En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia ; en llemosí al Senyor pregava cada dia , e càntics llemosins somiava cada nit. Si quan me trobo sol , parl amb mon esperit, en llemosí li parl , que altra llengua no sent, e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l ’a fecte més sagrat que puga d’ home en cor gravar la mà del cel , oh llengua a mos sentits més dolça que la mel , que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat. Bonaventura Carles Aribau La publicació de l’oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau , l ’any 1833, és consi derada l’ ini ci de l a R enai xença . El poeta , al lunyat de l a seva t erra , en recorda el paisatge i , sobretot, se li fa present a través de la llengua catalana , que anomena llemosina per una confusió, freqüent a l’època , amb la llengua trobadoresca . 1 Fes l’esquema mètric de la primera estrofa de La pàtria (quantitat sil·làbica de cada vers i rima) i digues si és adequada també per a la resta d ’estrofes. 2 Contesta una pregunta sobre cada estrofa: Estrofa 1: Quina paraula genèrica utilitzaries per englobar tot allò que el poeta ha deixat enrere? Estrofa 2: Quin canvi ha patit el poeta? Estrofa 3: Quin consol té el poeta lluny de casa? Estrofa 4: A quina etapa històrica es refereix? Estrofa 5: Per què s’estima tant la llengua catalana? Estrofa 6: Per a què ha de servir-li al poeta la llengua catalana en aquest poema concret? Explica per què aquest poema és tan representatiu de l’esperit de la Renaixença. A C T I V I T A T S
RkJQdWJsaXNoZXIy