220 2 L L E N G U A I S O C I E TAT Els origens del català oral i escrit AIXÒ JA NO ÉS LLATÍ ! Els comerciants i els soldats romans van portar la seva llengua, el llatí vulgar, a tots els territoris per on es desplaçaven. Amb el temps, però, el llatí es va anar modificant de manera gradual i pràcticament imperceptible, i va donar lloc a les diferents llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. Malgrat aquesta evolució, el llatí va continuar sent la llengua de la cultura i de l’Església. Precisament, l’Església es va adonar que la gent del poble no entenia el llatí. Per això, l’any 813, en el Concili de Tours, es va establir que la predicació s’havia de fer en romanç, és a dir, en la llengua del poble. Un geògraf àrab que va viure al segle ix va deixar escrit que a la península Ibèrica es parlaven dues llengües diferents i que no eren el llatí. Una la va anomenar afrangiyya i la va situar a la zona nord-est de la península, és a dir, als comtats catalans. A l’altra, situada al sud de la península i sota la influència musulmana, s’hi va referir amb el nom andalusiyya. Aquest pas del llatí al català es va produir entre els segles vii i viii.
RkJQdWJsaXNoZXIy