3.1 Classificació Com hem vist, els sons consonàntics són aquells que s’articulen amb un impediment a la sortida de la columna d ’a ire procedent dels pulmons. Això vol dir que l ’a ire no surt lliurement a l’exterior, com passa en el cas de les vocals, sinó que se n’obstaculitza el pas mitjançant el contacte o l ’aproximació de dos òrgans articulatoris. A diferència de les vocal s, les consonants poden ser sordes –sense vibració de les cordes vocal s–, com les que pronunciem en la paraula petaca [ pətákə], o sonores –amb vibració de les cordes vocals– com les de bodega [ buðɛ́ɣə]. Per aquest motiu , calen tres trets articulatoris per classificar les consonants: La sonoritat o la sordesa, segons si les cordes vocals vibren o no, en l’emissió del so. El l loc d ’a rticulació, que és la zona on es produei x el contacte o l ’aproximació dels òrgans articulatoris. El mode d ’articulació, és a dir, la manera com es disposen els òrgans articulatoris i es produeix la sortida de l ’a ire. Segons el lloc d ’articulació, les consonants poden ser : Bi labial s: el s dos l lav i s es toquen o s’a cost en , com al primer so de petó [ p] o al tercer de roba [β]. Labiodentals: la cara interna del llavi inferior toca les dents superiors o s’ h i acosta , com al primer so de fresca [ f ] o al segon d ’afganès [v]. Dental s: l ’ àpex de l a l l engua to ca l a cara int erior de l es dents superiors o s’ h i acosta , com al primer so de diumenge [d] o al tercer de cota [t] Alveolars: l ’ àpex de la llengua toca els alvèols dentals superiors o s’ hi acosta , com al primer so de cirera [s] o al tercer de dotze [d͡z]. Palatals: el dors de la llengua toca el paladar dur o s’ h i acosta , com passa amb el primer so de llimones [ʎ] o al tercer de banya [ŋ]. Velars: la part posterior del dors de la llengua toca el vel del paladar o s’ h i acosta , com passa amb el primer so de gatets [g ] o al primer de cas [ k]. Segons el mode d ’articulació, les consonants poden ser : Oclusives: hi ha una interrupció momentània del pas de l ’a ire, que es deixa anar de cop en una petita explosió. E xempl e: el so inici al de carba ssa [ k] o el t ercer d’envàs [ b]. Aproximants: l ’a rticulació es fa amb l ’acostament dels òrgans articulatoris sense turbulència . Exemple: el tercer so de seguretat [ɣ] o el tercer de cava [β]. Fricatives: l ’a ire es deixa passar per un pas estret, fregant les parets de la cavitat bucal i produint una turbulència perceptible. Exemple: el so inicial de xocolata [ʃ] o de jersei [ʒ]. Africades: en l ’articulació d ’aquests sons hi ha una primera fase de tancament del pas de l’aire (oclusiva) i una segona de sortida amb fregament ( fricativa), i per això es representen amb un símbol fonètic compost. Exemple: el so final de puig [t͡ʃ] o el penúltim de viatge [d͡ʒ]. Laterals: la llengua tanca la part central de la cavitat bucal i l ’a ire ha de sortir pels costats. Exemple: el so inicial de llibertat [ʎ] o el tercer de cala [ l]. Ròtiques: s’a r ticulen amb un o més d’un contacte ràpid de l ’ àpex de la l lengua amb el s alvèol s. Si hi ha un sol contacte (un sol batec), tindrem una consonant bat egant, com a ara [ɾ] ; si , en canv i , es produ ei x una successió de cont act es , tindrem una consonant vibrant, com a res [r]. 3. Els sons consonàntics Pren-ne nota... La ela en català, com la britànica , però diferent de la castellana , la francesa o l ’a lemanya , es pronuncia amb ressonància velar, característica que s’indica en la transcripció amb el diacrític sobre el símbol fonètic de la ela : [ɫ]. Aquest símbol se sol utilitzar només en transcripcions fonètiques més precises. 14
RkJQdWJsaXNoZXIy