La primera generació d ’a rtistes modernistes ( Joan Maragall , Santiago Rusiñol , Ramon Casas...), tan crítica amb la burgesia i la cultura autòctona tradicionalista i loca l i st a , e ren pre c i s am ent f i l l s d ’a qu e st a c l a ss e s o c i a l . E l s pre c ed ent s hi stòr i c s d ’aquesta actitud crítica el s trobem en autors de l ’època de la Restauració ( Josep Yxar t, Joan Sardà , Narcí s O l ler. . .), que no van aconseguir, malgrat l lur oposició al locali sme, superar una vi sió regional . En canvi , el s moderni stes van formar grups actius, van iniciar una transformació cultural i van aspirar a la universalitat i la modernitat de la cultura . Ara bé, va ser el moviment del noucentisme, nascut també en el primer terç del segle xx, el que va aconseguir la veritable transformació cultural del país. El modernisme, doncs, abasta dos escassos decennis i la seva acció cultural es pot dividir en dues etapes diferenciades: 1892-1900 i 1900-1911, 3.1 Primera etapa: gestació i combat (1892-1900) En aquest període, el modernisme té un contingut més ideològic i les diverses tendències lliuren durs debats sobre com cal modernitzar el país. D’una banda , els regeneracionistes volen una transformació profunda de la societat; de l ’a ltra , els esteticistes, més moderats, s’inclinen més aviat per renovar l ’a rt i adaptar -lo a les noves modes europees. La revista L’Avenç és l’òrgan de divulgació de les noves idees: es defensa la música de Wagner, s’estimula la traducció d’obres estrangeres i es difon l ’estètica simboli sta europea . La rev i sta Catalònia (1898-1900) buscarà un equi libri entre el s dos cor - rents i donarà a conèixer autors com Baudelaire, Goethe i Nietzsche. Les festes modernistes de Sitges es converteixen en plataformes de divulgació del modernisme. Organitzades per Santiago Rusiñol , anaven dirigides a artistes de totes les disciplines, i incloïen exposicions, concerts, representacions teatrals, certàmens literaris, etc. La primera festa modernista (1892) va ser simplement una exposició de pintura , però la segona (1893) va ampliar les activitats amb el teatre i la músi ca . L a re pre sent ac ió de l ’obra simbo li st a La int ru sa, d e Maurice Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra (1868-1948), va suposar el trencament amb el reali sme tradicional . L’obra , sense un argument clar, era plena d’elements suggeridors, mist er io s o s , i l a fe st a va ser una exp er i ènci a e st èt i ca exito sa , l a porta d’entrada a una sensibi litat nova , més l liure i optimi sta , carregada de símbols i molt vitalista . Durant l a t ercera fest a moderni st a (1894) , es va inaugurar el Cau Ferrat amb la processó de dos quadres d’ El Greco i un discurs de Rusiño l que és un al · l egat a l a l li ber tat en l ’a r t . En l es dues següents (1897 i 1899) es van estrenar, respectivament, La fada , d’Enric Morera i Jaume Massó, i L’alegria que passa, de Rusiñol . Pel que fa a la llengua , la revista L’Avenç va ser crítica amb l ’actitud poc reivindicativa de la Renaixença i amb la manca d ’acord pel que fa a l’estàndard literari . Així , va iniciar una campanya per a la reforma lingüística en la qual va ser rellevant la participació d e Pomp e u Fab ra . L’a r t i c l e d e Jaum e Bro ss a Vi u re d e l p a s s a t (1892) criticava la situació de la literatura amb una actitud regeneracionista : calia substituir les formes anacròniques de la Renaixença per unes altres de modernes i en connexió amb els corrents culturals i literaris que es desenvolupaven a Europa . Cartell de l’obra L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol. 142
RkJQdWJsaXNoZXIy