7 3.2 Segona etapa: triomf i assimilació (1900-1911) El modernisme s’estabilitza i , alhora , perd força en reduir -se la intenció trencadora i la capacitat crítica . Esdevé una estètica acceptada , domesticada , perd ideologia i es converteix bàsicament en una moda estètica . La revista Joventut (1900-1906) és la seva principal plataforma d’expressió. També assimi len actituds nacionali stes, cosa que els fa recuperar els autors de la Renaixença . L’a ny 1906 és una data molt especial perquè es publiquen tres t extos impor tants que marcaran un canvi de rumb en la literatura catalana : Els fruits saborosos, de Josep Carner. Primer article d’Eugeni d’Ors amb la rúbrica de Glosari. La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba . A partir d ’aquí , tot i que importants figures del modernisme novel·lístic publiquen durant aqu ests anys , una nova gen eració d ’escriptors i int el · l ectual s comença a substituir els vells modernistes. De manera simbòlica , el moviment desapareix amb la mort el 1911 de Joan Maragall , el seu poeta més representatiu . El Cau Ferrat deu el seu nom al fet que durant anys va allotjar l’extraordinària col·lecció d’objectes de ferro de Santiago Rusiñol. L’artista va comprar la casa amb la intenció de convertir-la en una mena de temple de l’Art Total. A la seva mort a Aranjuez el 1931, va cedir el Cau Ferrat a Sitges i ara és un museu que es pot visitar. Amb el modernisme, la poesia i les tendències poètiques es diversifiquen , i entren a Catalunya corrents i models estètics diversos procedents d’Europa . La producció poètica modernista es presenta en el panorama de la literatura catalana amb uns objectius clars: rebutjar la tradició jocf loralesca basada en les temàtiques exclusivament paisatgístiques, religioses i amoroses, i proclamar la renovació de la forma i també del contingut. Des de les pàgines de la revista L’Avenç, Jaume Brossa reclama una poètica rigorosa que s’apropiï de la riquesa de la llengua parlada . Es valora , primerament , l a poesi a sincera , el que s’ ha anomenat veri sme poètic, aqu el l a qu e, més qu e comuni car l a realitat ext erna , expressa l ’experi ènci a de l a v ida . En aquest espai coincidei xen el s antics naturali st es, com Apel · l es Mestres, amb els poetes més joves, com Joan Maragall . El pas següent és la inclinació cap a certes formes i models simbolistes (Santiago Rusiñol), parnassians ( Jeroni Zanné, Gabriel Alomar) i prerafaelites (Alexandre de Riquer). En aquests autors, els temes s’amplien , se salten fronteres, es renova l’interès per diverses tradicions i mitologies més enllà de l ’ àmbit local estricte: Llegendes med ieva ls d ’un campió encantat , d ’un ser f que por ta a l f ront la g ran creu l luminosa , espases que en lo puny d ’or adamasqu inat g ua rden una v i r tut de sor t meravel losa . De Dames sens mercè del vel l senyor feuda l , de verges que ena rbolen el ca lze del Sant Graa l , de Merl ín i d ’ Isolda , de Tr istany, de Viv iana , de la Dama del l lac, d ’A r tús , de Lancelot , del cava l ler que por ta d ’emblema un a g u i lot , de la reina Gu inebra , Lionel i Bleciana . Alexandre de Riquer Poema del bosc 4. La poesia Alexandre de Riquer, a més de poeta, va ser un excel·lent dibuixant, il·lustrador i dissenyador gràfic, que és recordat sobretot per haver-se dedicat a promoure l’art en totes les facetes de la vida diària: postals, diplomes, segells, partitures i exlibris (marca de propietat d’un llibre). 143
RkJQdWJsaXNoZXIy