4.1 Joan Maragall Joan Maragall (Barcelona , 1860-1911) és la figura màxima del moderni sme poètic, t eòric del moviment i guia de l ’opinió d ’ampli s sectors social s per la seva actitud cívica . El seu pare era fabricant de teixits i ell mateix va treballar durant uns quants anys en el negoci familiar ; també va cursar la carrera d ’advocat a la Universitat de Barcelona . Es va dedicar al periodi sme (Diario de Barcelona, L’Avenç) i a la literatura ; va traduir el s autors alemanys més inf luents del segle xix (el s romàntics Novali s i Goethe i , sobretot, Nietzsche), a més del s poetes grecs, i va entrar en contacte amb corrents cultural s europeus i amb escriptors i int el · l ectual s cast el l ans com Miguel de Unamuno, Franci sco Giner de los Ríos o José Martínez Ruiz (A zorín). Va ser divulgador del moderni sme a la premsa , on també va adoptar una actitud crítica amb la burgesia , que titllava de mediocre, grollera i conser vadora . En el seu p ensament trob em l a inf lu ènc i a d el v it al i sme d e Ni etz sch e , qu e e xalt a l a v i d a , l’energia de l’individu , en contra del determinisme dels postulats científics i del naturalisme. La profunda fe cristiana de Maragall el separen , però, de l ’autor alemany. L’obra poètica de Maragall , tot i ser breu, va renovar i modernitzar la poesia catalana. El seu primer llibre, Poesies (1895), d’inf luència romàntica, no va tenir gaire repercussió. El segon, Visions i cants (1900), és un recull amb una clara intenció d’inf luir en el futur del país, amb la força vitalista del típic heroi modernista . Maragall reuneix el sentiment patriòtic, la tradició catalana i la necessitat d ’acció per part de la joventut. Altres llibres de poesia són Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911), que conté poemes destacats com la tercera part d’«El comte Arnau», l’«Oda a Barcelona» i , sobretot, el «Cant espiritual», on exalta el món terrenal i cristianitza les idees de Goethe i Nietzsche sobre la bellesa del món i sobre la vida digna de ser viscuda . Maragal l exposa la seva teoria literària en tres assajos: Elogi de la paraula (1903), Elogi de la poesia (1907) i Elogi del poble (1907). En aquests textos, de profund sentiment religiós, Maragall formula la seva teoria de la «paraula viva»: el llenguatge, la paraula , existeixen al món i al poeta se li ha atorgat el do sagrat de recollir -la . L’ home comú no n’és capaç. El poeta , més sensible, restitueix en la poesia el significat primigeni de la llengua . La poesia , per tant, és el resultat de la inspiració i de la intuïció, i ha de fugir de l ’a rtifici , ha de ser espontània . D’acord amb la seva teoria estètica , Maragall propugna una poesia senzilla i directa , amb formes estròf iques gens artif icioses. Tanmateix, té cura del s versos i , partint d’un lèxic entenedor, intenta suggerir emoció mitjançant exclamacions, adverbi s intensificadors, adjectius cromàtics i , sobretot, amb l’ús de la personificació. La poesia de Maragall passa per etapes diferents. La seva evolució ideològica i poètica es nota en el poema narratiu «El comt e Arnau», ja que va anar escriv int-ne parts en diferents moments de la seva vida : A la primera part, publicada a Visions i cants, el poeta es mostra com un moder - nista rebel , enfrontat a la burgesia . Inf luït per Nietzsche, esbossa un comte Arnau individualista i vitalista , una clara personificació de l’intel·lectual modernista . A partir del 1900, Maragall va abjurant de la seva condició de poeta indòcil i s’int eg ra en l e s f i l e s d e l a burge si a . L a segona par t d ’ «El c omt e Arnau» pre sent a aquest personatge llegendari com a vençut i penedit. Quan Maragall escriu la tercera part del poema (publicada a Seqüències), la seva inf luència en els cercles literaris ha perdut empenta , ja que el noucentisme impulsa amb força una nova estètica , i el s fets de la Setmana Tràgica l ’ han trasbal sat profundament. La fe de Maragall en la seva classe es comença a afeblir i torna a les actituds individualistes i combatives, però ara amb un to profètic. Així , el comte Arnau esdevé un «despert entre adormits», i ja no és el redimit, sinó el redemptor. Joan Maragall. 144
RkJQdWJsaXNoZXIy