L E C T U R A A C T I V I T A T S 1 Compara aquests dos poemes pel que fa a la visió que tenen de l’artista: Excelsior: Quin és el tema d’aquest poema? Quins trets té el poeta, segons Maragall? On trobem la influència del pensament de Nietzsche? L’albatros: De quines dues parts consta l’argument del poema? Fes un llistat de les contraposicions que conté. Quina imatge dona de l’artista? Coincideix amb la de Maragall? Excelsior Vigila , esperit, vigila , no perdis mai el teu nord , no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port. Gira , gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dona el front en el gran aire, sempre, sempre mar endins. Sempre amb les veles suspeses, del cel al mar transparent, sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament. Fuig-ne de la terra immoble, fuig dels horitzons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja , oblida’t de ton regrés: no s’acaba el teu viatge, no s’acabarà mai més. Joan Maragall . Poesies (1985) L’albatros Sovint, per divertir -se, les tripulacions capturen els albatros, ocells grans de l’oceà , que, companys indolents, segueixen el viatge del vaixell que s’esmuny sobre severs abismes. Un cop els han deixat jaient damunt la fusta , els prínceps de l ’atzur, maldestres i porucs, arrosseguen feixucs les seves ales blanques per sobre la coberta , com si es tractés de rems. Viatger que volava ... ara maldestre i indolent! Tan bell fa poc... ara ridícul , repugnant! Un li remena el bec amb una pipa curta , l ’a ltre es fa el coix i imita l’esguerrat! El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols que coneix la tempesta i es mofa de l ’a rquer ; exiliat per terra , enmig de les xiulades, les ales de gegant no el deixen caminar. Charles Baudel aire . Les f lors del mal (1867) (traducció de Jordi Llovet) Maria Antònia Salvà. Maria Antònia Salvà Ò r fena de mare , va v iure a L lucmajor i va e studi ar a Palma (Palma , 1869 - Llucmajor, 1958). Es va formar en l ’ambient culte de la Renaixença mal lorquina , va tenir Costa i Llobera de mestre i va ser admiradora de l’obra poètica de Verdaguer. En la seva obra hi ha t ant el v e ssant cult e c om el popul ar i el s seus do s t emes pr incipal s són el pai sat ge r ural i l ’ expressió d e l món i nt e r i or. Va pub l i ca r Po e si e s ( 1910 ) , E sp i - gues en f lor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines ( 1 9 4 6 ) , C e l d ’ h o ra b a i x a ( 1 9 4 8 ) i L l u n e t a d e l p a g è s (1952). Va escriure també o bre s en pro s a i v a t ra du i r L e s i l l e s d ’ or ( 1910 ) i Mi rei a ( 1917 ) d e Frederic Mi stral , i també obres de Manzoni , D’A nnunzio i Petrarca . Quatre coses M’abel lei xen quatre coses -qu i prou les sabrà l loar?- El sol que bada les roses , l ’a ig ua que les fa brosta r, la rosada que les mu l la i el vent que les esf u l la per no veu re-les seca r. Maria Antònia Salvà Cel d’ horabai xa (1948) 146
RkJQdWJsaXNoZXIy