E n e l s p r i m e r s d e c e n n i s d e l s e g l e XX s ’ h av i a d em o s t ra t q u e e l s g e n s e s localitzaven als cromosomes i se sabia que els cromosomes estan formats per DNA i pro t e ïn e s . L a pregunt a l l av ors era , quin d ’ aqu e st s do s c ompon ent s era l’encarregat de transmetre la informació genètica : el DNA o les proteïnes? El 1944 Aver y, McLeod i McCarty van obtenir un extracte filtrat de pneumococs S morts per calor. El van repartir en diferents tubs on en van eliminar les proteïnes, els glúcids, els lípids i l’RNA i hi van barrejar cultius de soques R . A tots el s tubs es va produir la transformació de bact eri s R en S. Per tant, cap d’aquestes substàncies causava la transformació, ja que l’absència d’aquests elements no la impedia . Tot i ai xò, en eliminar el DNA en un experiment simi lar, no es va produir la transformació. Així doncs, van deduir que el DNA era l’agent transformador, és a dir, el transmissor del caràcter genètic S. Experiment de Frederik Grif fith Frederik Griffith va ser un bacteriòleg britànic que va treballar, en la dècada de 1920, amb l’Streptococcus pneumoniae o pneumococ, un bacteri que causa pneumònia a humans i a animals. L’objectiu era descobrir una vacuna per a aquesta malaltia . Hi ha dues soques* d’aquest bacteri , la S que és patògena i la R que és innòcua . 1 Els bacteriòfags són virus que infecten bacteris, els injecten el seu material genètic, es reprodueixen dins seu i, després d’un temps, els lisen. Hersey i Chase van marcar radioactivament proteïnes d’un fag, van infectar bacteris i posteriorment van localitzar la radioactivitat: apareixia a les cobertes bacterianes i als fags «buits». Van repetir l’experiment, però van marcar el DNA del fag: la radioactivitat va aparèixer dins les cèl·lules. Quina és la conclusió de l’experiment? A C T I V I T A T S Si s’injectaven bacteris vius S (patògenes) a un ratolí , l’animal moria i a la sang apareixien nombrosos pneumococs S. La injecció de pneumococs R (innocus) no produïa cap mal al ratolí . La injecció de pneumococs S morts per la calor no produïa cap efecte al ratolí . Si s’injectaven pneumococs R vius i pneumococs S morts, el ratolí moria i a la sang es trobaven pneumococs S vius, que es reproduïen transmetent aquest caràcter S, de generació en generació. Soca S viva Soca R viva Soca S morta Soca S patògena Soca R innòcua Soques R i S mortes Cepa S viva Grif fith va concloure que una determinada molècula present als pneumococs S morts havia passat als pneumococs R vius i els transformava en S virulents. Com que el caràcter S adquirit es transmetia durant generacions, l’explicació més senzilla era que la molècula responsable s’havia integrat al genoma de la soca transformada . 1. La natura del gen *soca: conjunt de microorganismes de la mateixa espècie que comparteixen característiques que no tenen altres membres de l’espècie. 156
RkJQdWJsaXNoZXIy