4. Filosofia i ciutadania en la Il·lustració grega 4 . 3 . S ò c r a t e s : d i à l e g , v i r t u t i i n t e l·l e c t u a l i s m e m o r a l En l’últim terç del segle v aC, Atenes va entrar en guerra amb Esparta per l’ hegemonia del món grec a les Guerres del Peloponès (431 aC-404 aC). Durant el conf licte, una epidèmia de pesta va assolar Atenes i Pèricles va morir ; la ciutat va perdre la guerra i va patir la violència dels Trenta Tirans (404 aC-403 aC), un govern titella d’Esparta. Quan es va instaurar la nova democràcia atenesa, no va tenir la lluentor de l’època clàssica i hi van abundar els demagogs, polítics que buscaven els seus interessos particulars en lloc del bé comú, manipulant el poble. La condemna injusta de Sòcrates va ser un dels pitjors episodis de la decadència de la democràcia. Encara que és un del s pensadors més inf luents en l a hi stòri a de l a f i losof i a occidental , Sòcrates no va escriure res; el coneixem a par tir del s diàlegs del seu apassionat deixeble Plató, de Xenofont i de la sàtira descarnada del còmic Aristòfanes, el qual , en la seva obra Els núvols, va fer d’ell el prototip de persona extravagant que deixa anar qualsevol disbarat. Va ser portat a judici acusat de corrompre els joves i d’impietat: de no respectar els déus de la ciutat i tractar d’introduir déus nous, i va assumir la condemna a mort com a bon ciutadà que respecta la llei . La gran preocupació de Sòcrates era l’educació dels joves; no obstant això, no es considerava mestre de la virtut com els sofistes. Sòcrates es negava a cobrar per les seves classes i es dedicava a dialogar amb qualsevol ciutadà, ja que el seu objectiu no era ensenyar a construir discursos, sinó ajudar l’altra persona a obtenir les veritats que guardava a dins, seguint el mandat de l’oracle de Delfos: «Coneix-te a tu mateix.» L’oposició de Sòcrates, i del seu deixeble Plató, a l’educació sofista era radical: enfront del relativisme i el convencionalisme sofista, afirmava l’existència de veritats universals en la moral (el bé) i la política ( la justícia). El mètode socràtic per assolir el coneixement era el diàleg, amb el qual el filòsof ajudava el contertulià a destruir els prejudicis i a buscar les veritats dins seu per mitjà de la raó. S òcrate s: El meu ar t de fer par ir t é l es mat ei xes caract er í sti qu es qu e el d’elles, però es diferencia en el fet que assisteix els homes i no les dones, i examina les ànimes dels que donen a llum, però no els seus cossos. […] Molts, en efect e, em retreuen que sempre pregunto a altres i jo mat ei x mai dono cap respost a sobre res p er l a me va falt a de sav i esa […] . I és evident que no aprenen mai res de mi , perquè són ells mateixos els que descobreixen i engendren molts bells pensaments. Pl ató, Teetet El diàleg que Sòcrates entaulava tenia dos moments diferenciats: La ironia. Sòcrates –qui , segons l ’oracle de Delfos, era l ’ home més savi de Grècia– buscava indagar sobre la veritat, però des de la consciència de la seva pròpia ignorància, com expressa la seva sentència «només sé que no sé res». L’objectiu era un aprenentatge sense prejudicis després d’ haver assumit la ignorància sobre el tema . La maièutica. Era l’enllumenament de la veritat interior amb l’ajuda de les preguntes de Sòcrates. L’objectiu final és descobrir allò que les coses són , les def inicions, a par tir de casos par ticulars, i trobar, mitjançant la inducció, què tenen en comú . Al vídeo ¿Qué haría Sócrates hoy con un móvil? (Aprendemos juntos), el professor Eduardo Infante ens mostra la importància del diàleg com a mètode educatiu i pràctica filosòfica, també a través de les xarxes socials. R A C Ó D I G I TA L PARAR I PENSAR Defensar-se costi el que costi? En l’Apologia de Sòcrates, el filòsof parla amb sinceritat (parresia) i fa una defensa d’ell mateix senzilla i poc eloqüent. No posseïa Sòcrates, format amb retòrics com Pròdic o Aspàsia, habilitat per pronunciar un discurs persuasiu i sortir-ne indemne? Sòcrates podria haver salvat la vida, però per a això hauria d’haver suplicat, commogut, enganyat…, en definitiva, haver estat injust, quan ell havia manifestat que «val més patir la injustícia que cometre-la». Sòcrates sabia que els alumnes, als quals l’acusaven de corrompre, eren allà escoltant-lo; potser els va voler demostrar, amb el seu exemple, que tot el que deia sobre els principis que han de regir les nostres vides era veritat. Cal morir per defensar els nostres principis o hem de viure per defensar-los? La mort de Sòcrates (1787), de Jacques-Louis David, al Museu Metropolità d’Art, Nova York (Estats Units). 20
RkJQdWJsaXNoZXIy