1 Segle v aC Segle iv aC Empèdocles d’Agrigent (~495 aC-~436 aC) Leucip (~500 aC-~440 aC) Protàgores d’Abdera (~485 aC-411 aC) Anaxàgores de Clazòmenes (~500 aC-428 aC) Sòcrates (470 aC-399 aC) Plató (427 aC-347 aC) Demòcrit d’Abdera (~460 aC-~370 aC) Gòrgies de Leontins (~485 aC-~380 aC) Filosofia a la polis Judici i mort de Sòcrates (399 aC) Guerres del Peloponès (460 aC-445 aC, 431 aC-404 aC) Aspàsia de Milet (~470 aC-~400 aC) El pensador i matemàtic Pitàgores va batejar aquesta forma nova de coneixement amb el nom de filosofia (etimològicament, ‘aspiració o amor per la saviesa’ ) . Aqu est afany va por t ar el s primers f i lòsof s a v o l er con èi xer l ’ori gen de l ’univers. Però, per què era nou , ai xò? És que altres persones no s’ hav ien fet mai aquest es pregunt es? Sí , que se les hav ien plant ejat, però, f ins a aquesta època , els éssers humans estaven satisfets amb les respostes que els aportaven les seves tradicions religioses. L’esforç intel·lectual dels primers filòsofs va suposar una revolució en la història de la humanitat, perquè van qüestionar les cosmogonies de l’època i van assajar unes respostes noves les característiques principals de les quals són les següents: La natura (fisis) no s’explica a partir de forces externes, com déus o criatures mitològiques, sinó per lleis internes. L a n a tu ra am a g a s o t a l e s a p a re n c e s u n a v e r i t a t m é s p r o f u n d a q u e l a qu e ens mo stren el s fenòmens. Una obser va c ió mé s d et ingud a ens d e s - c o b re i x q u e h i h a u n e s l l e i s q u e e x p l i q u e n e l f u n c i o n am e n t d e l s f e n ò - mens natural s . L’ ordre que explica les lleis i regularitats de la natura es descobreix per mitjà de la raó (logos). La raó i no l ’ autoritat o la tradició és la que determina la veritat. Quan va començar l’ésser humà a qüestionar -se els seus límits i a ref lexionar sobre el seu lloc al cosmos? El filòsof alemany del segle xx Karl Jaspers situa el s o rg im ent d e t o t e s aqu e st e s i d e e s ent re e l s s eg l e s v i i i i i i aC , un p e r í o d e d’enorme transformació que va denominar era axial, concentrat geogràficament en tres focus: a Occident, Grècia i lÀ' sia Menor, i a Orient, l’ Índia i la Xina , segons aquest plantejament, a Orient té lloc un canvi de paradigma similar de la saviesa en les diferents cultures. A la Xina tenen el seu apogeu les anomenades Cent Escoles del Pensament, les més destacades de les quals són el taoisme i el confucianisme. A la mateixa època , a l’ Índia , la figura de Buda qüestiona la religió tradicional de castes i proposa un nou camí del coneixement. Construcció del Partenó (432 aC) Guerres mèdiques (490 aC-449 aC) Il·lustració atenesa (governs de Pèricles) (479 aC-431 aC) Saviesa oriental La saviesa oriental antiga també va indagar sobre la natura i l’ésser humà. El taoisme veu la natura com una unitat d’oposats que se succeeixen (yin-yang) i en la qual hem de viure tranquils i reflexius. El confucianisme vol que trobem la llei que regeix la natura (el «mandat del cel») per entendre, acceptar i exercitar amb virtut el nostre lloc social. Per al budisme, el patiment i la mort són aparents; per tant, hem d’aconseguir el nirvana, la dissolució en el tot, per acabar el cicle de transformacions. Què tenen en comú les savieses orientals i la filosofia occidental? 9
RkJQdWJsaXNoZXIy