Un escull fugitiu L’any 1866 va quedar marcat per un fenomen estrany que ningú no ha pogut oblidar. Va commocionar principalment la gent de mar, tot i que els rumors es van estendre per les poblacions costaneres i fins i tot a l’interior dels continents. Negociants, armadors, capitans de vaixell, oficials de l’armada de diversos països i els governs d’Europa i Amèrica van mostrar la preocupació més viva per l’assumpte. En efecte, des de feia un temps, nombrosos vaixells s’havien trobat a alta mar amb una «cosa enorme», un objecte llarg, amb forma de fus, de vegades fosforescent, infinitament més gran i més ràpid que una balena. Els testimonis relacionats amb aquella aparició coincidien amb força exactitud en l’estructura de l’objecte o la criatura en qüestió, la inaudita velocitat dels moviments, la sorprenent capacitat de maniobra i l’estranya vida de què semblava estar dotat. Si era un cetaci, sobrepassava en volum tots els que la ciència havia estudiat fins aleshores. Cap especialista no hauria admès l’existència d’un monstre com aquell sense haver-lo vist amb els seus ulls. Tanmateix, existia, era impossible negar-ho, i, atesa la inclinació del cervell humà cap al que és extraordinari i meravellós, és comprensible que el món sencer estigués emocionat amb aquella aparició, que ja ningú no s’atrevia a descartar com un conte inventat. [...] Aquella successió d’albiraments des de diferents vaixells i en llocs allunyats els uns dels altres va commocionar profundament l’opinió pública. A tot arreu, el monstre es va posar de moda. El representaven als teatres, li dedicaven cançons als cafès i als diaris apareixia envoltat d’altres éssers marins gegantins, com Moby Dick, la balena blanca, o el Kraken. Entre les revistes de les societats científiques i la premsa popular va sorgir una agra polèmica que va durar mesos. La gent no sabia què pensar-ne. Els científics, a les seves publicacions, proposaven les teories més sorprenents («un mol·lusc gegant», «un tauró monstruós», «un fòssil vivent», «sens dubte, una serp marina»...), i els periodistes contestaven rebutjant aquelles idees fent-ne acudits. L’article definitiu va aparèixer en una revista satírica molt temuda. El seu millor redactor es va riure sense pietat del monstre i dels científics que el defensaven, i allò provocava la riota general i tancava el debat. L’enginy havia vençut la ciència. Al principi de l’any 1867, la qüestió semblava enterrada, però una successió de fets nous la va tornar a treure a la llum. Ja no era només una curiositat científica, sinó un perill real que calia evitar. [...] Quan vaig arribar a Nova York, la qüestió estava d’actualitat candent. La hipòtesi de l’illot flotant o de l’escull fugitiu havia estat abandonada definitivament. Llevat que aquelles roques tinguessin una màquina a dins, com es podien desplaçar amb una velocitat tan prodigiosa? També s’havia descartat la idea que fos un vaixell a la deriva o les restes d’un gran naufragi, una vegada més a causa de la rapidesa dels desplaçaments. Quedaven, per tant, dues opcions possibles, cadascuna defensada pels seus partidaris. D’una banda, hi havia els qui apostaven per un monstre d’una força colossal i, de l’altra, els qui creien en un vaixell submarí d’una potència extraordinària. Aquesta última hipòtesi, però, no resistia un examen rigorós de la qüestió. Que un simple particular posseís una màquina com aquella era poc probable. On i quan l’hauria fet construir i com hauria pogut mantenir-ne la construcció en secret? Jules Verne. Vint mil llegües de viatge submarí COMPRENSIÓ LECTORA COMUNICACIÓ 6
RkJQdWJsaXNoZXIy