16 Fitxa 4 El recol·lector de cocos Aquell matí, en Tagoi es va llevar d’hora, va agafar el cavall i va anar a collir cocos. Es va estar tot el dia treballant sense descansar: s’enfilava pels troncs de les palmeres, baixava i tornava a pujar. Així, una vegada i una altra. Mentre el cavall s’esperava a l’ombra, en Tagoi li anava omplint les alforges de cocos. Al final de la tarda, les alforges estaven ben plenes i en Tagoi va decidir tornar a casa. Com que havia vist un camí més curt que semblava que arribava al seu poble, va voler anar per allà. I per estar-ne més segur, li va preguntar a un noi que va trobar: –Ei, vailet! Vaig bé per anar a Manabau? –Sí, senyor. –I saps quant trigaré? El noi es va mirar el cavall i després li va contestar: –Segons a quina velocitat vagi... Si va a poc a poc, segur que hi arribarà de seguida. Però si corre, trigarà molt... «Quina bajanada! Deu voler dir al revés!», va pensar en Tagoi. Li va donar les gràcies al noi i va continuar el camí. En Tagoi volia arribar a casa aviat; així doncs, va accelerar el pas sense fer cas del que li havia dit el marrec. Com que el cavall semblava que no volia córrer, en Tagoi li va cridar: –Vinga, cavall! Més de pressa! I aleshores... cloc, cloc, cloc! Uns quants cocos van caure de les alforges i van sortir rodant! L’home va córrer per atrapar-los i tornar-los a col·locar amb compte a les alforges. Quan van reprendre la marxa, el cavall va tornar a caminar a poc a poc, però en Tagoi insistia a córrer. I quan el cavall va tornar a córrer..., cloc, cloc, cloc!, els cocos van rodar per terra una altra vegada. Llavors, en Tagoi va recordar les paraules del noi.
RkJQdWJsaXNoZXIy