10 Fitxa 2 La nina perfecta Un migdia especialment calorós, la Momo va trobar una nina a prop d’on vivia. Ja havia passat altres cops que els nens oblidaven o deixaven per allà alguna d’aquelles joguines cares amb les quals era realment difícil de jugar. Però la Momo no recordava pas que cap dels nens hagués jugat amb aquella nina. I de segur que se n’hauria adonat, perquè era una nina ben especial. Era gairebé tan alta com la Momo i tan ben imitada que qualsevol l’hauria presa per una personeta. Però tenia l’aspecte d’una senyoreta elegant o un maniquí. Duia un vestit vermell de faldilla curta i unes sabates de talons alts. La Momo se la va quedar mirant fascinada. Quan per fi va tocar-la, la nina va parpellejar unes quantes vegades sorollosament, va moure la boca i va dir amb veu d’autòmat, com si parlés per telèfon: –Bon dia. Sóc la Bibigirl, la nina perfecta. La Momo va recular de l’esglai, però després va contestar seguint el joc: –Bon dia, jo em dic Momo. La nina va tornar a moure els llavis per dir: –Sóc la teva nina, i per això tothom et té enveja. –No ho crec, que siguis meva –va dir la Momo–. Més aviat em penso que algú t’ha oblidat aquí sense adonar-se’n. Va agafar la nina i la va enlairar. Llavors se li van tornar a moure els llavis i va dir: –M’agradaria tenir més coses. –Ah, sí? –va respondre la Momo tot reflexionant–. No sé pas si tinc res que et pugui fer el pes. Però espera un moment, que t’ensenyaré les coses que tinc i així podràs dir el que t’agrada. I li va ensenyar una ploma d’ocell d’uns colors molt bonics, una pedra que feia unes aigües molt maques, un botó d’or i un bocí de vidre de colors. La nina no deia res, i la Momo la va tocar per animar-la. –Bon dia –va somicar la nina–, sóc la Bibigirl, la nina perfecta. –Sí, ja ho sé –va dir la Momo–. Però, Bibigirl, per què no tries res? –Sóc la teva nina –va contestar–, i per això tothom et té enveja. –Sí, això ja ho has dit –va dir la Momo–. Però si no t’agrada res del que tinc, potser que juguem, eh?
RkJQdWJsaXNoZXIy