14 Fitxa 3 El samurai descontent Momotaro era el personatge d’un joc d’ordinador, però aquella vida no el satisfeia. Temps era temps havia estat un nen, i després un home. Però un enginyer molt savi de Tòquio s’havia apropiat de la seva història, amb el seu passat, i l’havia posat dins d’un joc d’habilitat perquè nens i grans passessin l’estona. Un enginyer savi i sense cor... No sabria explicar com els va reduir a proporcions minúscules, a ell i els seus amics. Ni com els va ficar dins d’un CD que era més petit del que havia estat la seva mà. La tecnologia havia evolucionat tant al seu país que, si els avis ressuscitessin, s’espantarien d’allò més. I ell, ell que havia estat un home, un guerrer, el samurai Momotaro-San, el personatge del conte més bonic que els avis havien explicat mai als infants, les nits d’hivern a la vora del foc..., ara era una figura ridícula d’un joc d’ordinador! D’entrada, Momotaro s’havia conformat amb la seva sort. Fins i tot havia sentit un cert orgull. Ja feia algun temps que els avis cada cop explicaven menys contes als nens. La televisió havia ocupat les cuines de les cases i començava a estendre’s per totes les cambres. Tothom semblava cada dia més ocupat: la gent gran a la feina, els marrecs a l’escola... «Sí», va pensar Momotaro, «potser els contes acabaran desapareixent.» En canvi, això de l’ordinador semblava un ofici de futur. Tal vegada, algun dia, la gent només el recordaria com un personatge articulat que es movia mecànicament al ritme d’un ratolí! Però aviat es va adonar que tot plegat no era més que una estafa. Un invent perquè aquell enginyer sense cor es fes ric. I perquè també se’n fessin els homes sense cor que dirigien l’empresa de productes informàtics. En pocs dies, unes grans màquines van començar a vomitar discos i més discos compactes amb el seu joc. Tot de còpies, curosament idèntiques, van recórrer el món i es van ficar a les cases. L’antic guerrer samurai tenia altres motius de queixa. La seva història era bonica, autèntica, d’aquelles que fan emocionar qui l’escolta. Era feta de coratge i de passió, de força i d’amor, d’orgull i de tendresa. Ben mirat, com totes les grans històries que els avis sempre han explicat als infants arreu del món. Però aquell enginyer sense cor l’havia reduïda a una anècdota insignificant, a un simple pim-pam-pum perquè qualsevol jugador pogués passar una estona sense encaboriar-s’hi gaire. Ara, la seva bella història era així: Momotaro, enfilat en una barca amb els seus tres amics, s’acostava a una illa aparentment deserta. Ell anava vestit amb un preciós yukata de samurai, ample i de molts colors, i desembeinava l’espasa; també ho feien els seus lleials guerrers: el gos, el macaco i el faisà. Quan atracaven la barca al moll s’iniciava el joc. Dalt de l’illa hi havia una gran fortalesa, d’on començaven a sortir tot d’ogres lletgíssims. Per cada ogre que Momotaro i els seus soldats escapçaven, la màquina donava deu punts. Per cada soldat ferit, la màquina en restava cent. Si el ferit era Momotaro, el joc s’havia acabat i el jugador perdia la partida. Agustí Alcoberro Momotaro & Dolly Dolç (adaptació)
RkJQdWJsaXNoZXIy